Ahir va ser una trobada completa, PLENO! Uns dies abans la Maria proposava i totes ens apuntàvem.
Va ser com una excursió del cole, totes a la platja, amb les seves xancles, tovallola, pareo, bikini o simplement un tanga. Bufava el vent, les onades eren tremendament grans i entrar per pegar-te un bany era tasca gairebé titànica. Havies d’esperar el moment precís i córrer ràpid per tirar-te de cap abans que la força de l’aigua et tombés o se t’empassés d’una glopada!!
Però gràcies a la Vir ho vam aconseguir. A l’aigua per torns, no estava previst, va anar així, grups de tres o més mentre les altres restaven estirades, ó fent fotos, ó petant la xerrada.
Quin plaer, la brisa, el sol, els núvols, que eren allà dibuixant formes voluminoses al cel, i cometes alegres ballant entre ells. Quina manera de gaudir del moment, quin “so ham” més immens. La temperatura de l’aigua era ideal, i el massatge amunt, avall, braçada de costat, cap capbussat, aigua pentinant delicadament els cabells, aigua fresca recorrent les temples, orelles, barbeta i el cos sencer! I el corrent ens portava enllà, i ens allunyava del grup com si anéssim amb una barqueta de vela o sobre una planxa de surf, gentilment empesa pel vent que ens va acompanyar en tot moment. El sortir va ser més complicat encara; érem lluny i l’Helena i jo vàrem quedar anant a ritme més lent, a contracorrent. Missió difícil, ens quedàvem sempre allà rebent una i una altre vegada la onada i les seves rèpliques que seguien a prop la germana. Comprenent que l’esforç no ens portava enlloc , vàrem decidir anar cap a la vora i tornar caminant. De cop, com quan algú t’agafa per sorpresa per darrera i et dona una empenta forta, així vaig notar la bufetada i tot es va embolicar, aigua, escuma, sorra… cap para-sol al horitzó, el cometa, els núvols, els nens i la gent van desaparèixer, i jo vestida d’aigua com una pilota em barallava per trobar la sortida d’aquell món líquid i enrevessat que no em deixava respirar! Uns segons d’angoixa i per fi vaig veure el cel,,,buff, quin ensurt.
La Helena va patir més, en sortir va caure dos cops i alguna bestia empipada li va fer una mossegada. Res seriós però. Quan vam arribar, algunes ja feien l’aperitiu d’altres dormien al sol.. Al poc recollíem i anàvem a dinar al xiringo al costat del port. Una gran taula allargada de cara a les petites dunes rodejades de també petits arbres.
Ahir va ser una retrobada entranyable! Celebracions, brindis, riures, fotos, pastissos, regals i un gran record!
Totes som diferents però iguals, dones sense enveges, sense buscar més enllà, som allò que es veu i ja està! Naturals, amigues, PETARDES i ens estimem de veritat!
Quina gran sort, i quina gran sort!
Betlem
