El silenci

M’agrada el silenci i sobretot  m’agrada escoltar el silenci. No sempre és fàcil aconseguir-ho i menys encara quan vens d’una família nombrosa i treballes en comunicació. A voltes espero amb ànsia que em deixin sola per poder retrobar-me amb ell. Com si es tractés d’un amant fugisser que només apareix quan els altres marxen. Jo no soc pacient i quan el busco se’m nota molt. Què no havíeu d’anar a …? Voleu dir que no fareu tard?  I el meu interlocutor evidentment s’adona i em pregunta si els faig fora J

El silenci sempre m’ha atret molt. Ja de ben petita esperava l’hora de la migdiada a l’escola, quan ens feien descansar a l’hamaca blava i amb la manta escocesa,  per poder  endinsar-me en el meu món, el que no et fa parlar ni escoltar si no vols.

Demà és el meu 54 aniversari i torno a buscar aquest espais íntims, sense obligacions socials. Torno enrere per poder seguir endavant més tranquil·la, més pausada. M’adono que porto cinc anys vivint més de pressa del que soc. Trobades, festes, reunions familiars, caps de setmana sempre agendats. Tot i que aquest any és diferent per les circumstàncies de la pandèmia, també sento que la vida no em dona per tot el que em demana. Vull tornar a parar el ritme, per pensar, per estar en silenci, per evitar que surti descontrolat i sense filtre el que sento i controlo des de dins, per no fer mal sense voler.

Demà no és setembre, no és cap d’any, no és dilluns… demà començo un nou any de vida i et buscaré per poder compartir el nostre silenci.

Salut!

G.