Hola. Aquests dies he pensat molt, per desgracia he tingut molt de temps amb els ingressos de la Judith. I m’he adonat com ens ha canviat tot la maleida pandemia. I m’en adono que estic trista i em sento sola. Com ha canviat viure un càncer que te la teva filla en situació de pandèmia.
Sé que tothom et recolza, t’animen, per whats o per telèfon, i segur que pensen en nosaltres. Però la sensació de soledat del malalt, que només pot tenir 3 hores al costat a una persona i sempre la mateixa, quan més necessiten la companyia i es porta pitjor la soledat. La gent jove necessita l’alegria de les seves companyes i companys, que li expliquen coses del curs, que juguen i riuen de tot. La gent gran, especialment els més dependents, que es troben desamparats i sense el calor d’aquell cuidador proper. I les families, amb la sensació de que estas lluny, i si passa res, i si necessita ajuda, i si va malament i no puc estar allà en un moment dolent, quan més em necessita. I la soledat que et provoca no voler anar enlloc, no veure ningú, per que en el cas de la meva filla en que hi h una inmunodepressió, tinc pànic a poder contagiar-me i contagiar-la a ella. I jo necessito les amigues, les companyes de feina de tants anys, l’avia i els germans i germanes, i les cunyades, i les veines. I és dur dir-li a l’avia que no vingui a veure a la Judith, la seva neta preferida, per que ella està amb altra gent i pot ser perillos. Tot això fa mal, i fa que no portem la situació com la primera vegada, al menys jo.
Si us plau, fem les coses bé per poder-nos lliurar d’aquest virus el més aviat possible. No pensem només en si ens posem malalts de la COVID o no, pensem en la repercussió que té per altres tantes cosesde les nostres vides.
