ELS NOUS I BONS COSTUMS

El primer cop que vaig sortir a la terrassa de casa per aplaudir als sanitaris, era de nit i l’arbre que tinc sota al carrer estava despullat. Avui l’arbre ha explotat amb diferents tonalitats de verd i la llum del sol s’allarga fins amagar-se darrera l’edifici que mira nord.

Sortir fora per aplaudir és un dels bons i nous costums que tots deixarem de fer quan sortim del confinament. Una pena, la veritat, perquè sempre hi ha a qui hauríem d’aplaudir. Sense anar més lluny, jo aplaudiria als mestres quan s’acaba l’escola, als bombers quan l’estiu ens fon o a les dependentes de les botigues quan el Nadal ja ha fet el seu agost.

Fer exercici diari també és un bon i nou costum que hom a descobert quan s’ha vist atrapat entre quatre parets. En el meu cas faig hipopressius, tot un seguit d’apnees i succions que et treuen el diafragma per la boca però que et deixa  una postura corporal d’allò més elegant i un sol pèlvic a proba de bomba. Tampoc sé si aquest costum l’adoptaré al post confinament, però valdria la pena seguir fent quelcom per donar alegria i salut a aquest cos que tant ens dóna i al que no sempre escoltem. Parlo per a mi, és clar…

També hi ha costums que les tecnologies faciliten i que promouen les relacions entre els membres de la família. Qui no ha jugat virtualment aquests dies amb els seus germans, cunyats i nebots, competint per saber qui contesta més preguntes del Kahoot que el nebot espavilat ha creat per l’ocasió?. Espero que quan puguem sortir, els jocs i les relacions segueixin existint al voltant d’una taula llarga, on els colzes d’uns i d’altres s’ensopeguin i et caigui una cleca afectuosa quan has fallat la resposta. Aquí, doncs, el costum el mantindria físicament.

I el teletreball? Què em dieu d’aquest gran invent? De veritat que aquest costum no el vull per res del món. Que se’l quedi el senyor confinament, que jo tinc el cul quadrat d’hores de pantalla i les cervicals que fan crick crak… sort dels hipopressius!. En realitat, estic molt agraïda per poder seguir guanyant-me el pa des de casa, que la que ens ve a sobre és molt grossa, però com a costum per quedar-se, no, no el vull! Moltes hores i cap desconnexió total. Només si poguéssim mantenir l’horari d’alçar-se pel matí…

Observar el nostre entorn, encara que sigui des d’una finestra, terrassa o el que s’obri més enllà, és un exercici preciós que jo he pres com a costum just abans o després dels àpats que ara són familiars !!!  I sembla que som molts els que ens hem apuntat aquestes setmanes a mirar per veure. Precisament avui la meva germana Betlem explicava, en aquest mateix bloc, lo feliç que li fa contemplar el joc de dos germanets de curta edat que viuen en un baix i que omplen de creativitat el seu jardí. Tant de bo això hagi arribat per quedar-se.

Existeix també la temptació inversa d’observar cap endins i més enllà del que és la nostra casa. Parlo de l’autoanàlisi, de seure’ns davant de les nostres pors per mirar d’esmortair-les o directament espantar-les. Aquest costum no és nou per a mi, ja fa anys que practico la instrospecció, però potser ara estic aprenent a no fer-me massa cas i això si que ho vull per demà! Ai no, demà no, que tinc un Skype amb el meu estimat terapeuta!!

Salut!

G.