Nosaltres sempre hem estat d’abraçar-nos, així perquè si, ens veiem i ens abracem!
Recordo algun director de teatre que ens preguntava, “i com escalfeu vosaltres?” I nosaltres ens miràvem i ens abraçàvem. “Així” li dèiem tot rient.
Ara fa setmanes que no ho podem fer; si alguna vegada ens hem pogut veure, ens hem quedat separades per una distància que suportem tot fent broma però que ens deixa una tristor al cor que dura una bona estona.
Poder-vos veure és un premi, això segur, i riure, xerrar, comentar, somiar… compartim el que sentim, el que desitgem, el que pensem que serà o el que voldríem que fos, somiem amb el moment en què ens podrem reunir totes juntes i abraçar-nos entre rialles i plors, perquè quan arribi el moment, estic segura que plorarem. D’emoció, d’enyorança, plorarem per totes les abraçades que hem deixat perdudes en un confinament necessari i llarg a parts iguals.
Tenir-vos a vosaltres a la vida és un gran regal, perquè ens tenim les unes a les altres, ens estimem, acceptem, valorem, animem; hi som quan alguna ens necessita i també, hem après a demanar ajut quan el necessitem, a dir, avui no tinc un bon dia, no ho porto bé, vull que això s’acabi, us enyoro!!!
I ara, es comença a veure la llum; d’aquí a uns dies ens podrem reunir! Mai la vida havia estat tan pendent d’una fase. Mai havia dividit els meus actes en fases i ara, de cop i volta, tot es mesura per fases… som a la fase zero, ara podem fer esport i sortir al bosc que tant ens estimem… comencem a respirar! Ben aviat, serem a la fase 1, i ens podrem abraçar!!!! Si tanco els ulls i penso en aquest moment, ja sóc feliç! Imagina’t quan hi siguem de veritat!
Vinga noies, molts ànims, que com tot, això també passarà!!
ole … i tant que passarà, potser les abraçades trigaran una mica més per la maleida distancia social (que és ben cert ens ha deslliurat d’una pandèmia pitjor), però només veure’ns totes a dos metres ja serà reconfortant
Ohhhh Maria, com m’agrada que escriguis!
L’abraçada, sense dir res, diu molt més que les paraules! N’hi ha tantes d’abraçades….es la manera més potent d’expressar qualsevol sentiment. Ja en tinc moltes ganes de poder-les practicar una altre vegada!!!
Recordo quan vaIg decidir canviar els petons per les abraçades o per un sol petó. Sempre tenia la impressió que donar dos petons era un pur tràmit de cortesia que es tornava descortesia quan li feias a un amic, amiga o persona estimada. Aleshores vaig canviar els dos petons per un de sol o per una forta abraçada. Al principi em va costar, d’una banda per falta de costum i d’una altra per una mica de timidesa. Abraçar-se és un gest molt íntim i jo no he sigut mai de mostrar-me molt íntima amb els amics. Em preocupa que el temps i aquest estat de confinament em torni a l’estat asocial al que durant anys he tingut tendència, però també penso que amb totes vosaltres és impossible no tocar-se, abraçar-se i riure fins el infinit. De moment, Maria, t’envio una abraçada de pensament. Obra els braços, la sents?