persones que han marxat

Fa ja unes setmanes va morir el Pare d’una amiga. Moltes altres persones ho han fet també, morir-se. I han expirat per que així ho ha manat ell, el de la paraula que no vull ni anomenar, de tant mal que fa. Tret que moris en un accident o sobtadament, el que fas, normalment, es acomiadar-te d’aquella persona estimada. Estas al seu costat, potser li dius les paraules que no t’has atrevit a dir mai. Li fas una carícia, li poses bé el llençol o li pentines amb la mà el front. Tot aquest ritual prop del malalt segurament el fa estar més en pau i li dona confort en hores properes a la mort. En aquestes circumstàncies excepcionals, el ritual ja no val. Tantes víctimes que han trobat la buidor imposada per la situació extraordinaria que no deixa lloc per cap concessió ni compassió… Sincerament, a mi em provoca molt de dolor. Dolor d’imaginar el dolor d’amics que viuen i estan passant per això. Per que encara que siguis creient i pensis que aniran al més enllà, el dolor hi és, ningú el pot evitar. Avui, mentre he sortit a aplaudir, he mirat al cel i he vist varies tonalitats de blau, barrejades amb núvols decorant, fent formes irregulars, prims, estrets, amples i grans, i m’he imaginat com si fossin els morts que ens estaven animant per que aplaudíssim, com fem,  als que han estat en aquells únics instants de solitud front el irremediable moment de deixar d’estar present. Les seves ànimes, crec jo, segueixen estan, i son les que d’alguna forma, si creus,  et reconfortaran i t’acabaran consolant.

Descansin en pau